II
(Abril
del 2024)
El poema
perfecte era néixer
i al mateix
temps punt de partida
del poema de
néixer
dins el poema
del temps,
el que tenim i
el que ens deixen tenir,
i trenar-se en
l’instant final en què
tota la vida
dura un sol instant
i és ball de
morts dins el silenci
que arriba en
punt al seu fer tard a tot
el poema
perfecte
en forma poema
imperfecte.
Tindre un fill,
no deixar cap rastre...
diga-li com tu
vulguis.
De Sevilla estant, amb Jaume Vallcorba i Rocosa en ment
T’imposen una llengua, després fan per dir-ne llengua comuna. I que
una llengua serveix per comunicar-se, diuen. Un dir que calla la pròpia
mentalització de la realitat que diu que una llengua no és mentalització de la
realitat, i que el llenguatge no té a veure amb el descobriment de la textura
de les coses. (Per exemple, a casa meva som dimarts i en canvi a la vostra estáis a dimarts.
Diferenciem, per exemple, la visió momentània de la durada temporal. -¿Estás en Sevilla? -Hi sóc
i, de més a més, perquè hi visc. Allò que una llengua no destria, tampoc no ho distingeix
el qui la parla. “Es igual” es refereix a la cosa en si. “Da igual”, en canvi, al
fet de la cosa. En català enraonem, peripatètics de la llengua. I rumiem perquè
insistim sobre allò pensat abans. Hom diria que en castellà es pensa més des
del sofà, cosa que pot embutir la ment. Ep, tot això és una manera de parlar,
és clar. Que d’allò que diu que la llengua s’aprèn de veure-la com transforma
la llengua, n’és exemple la bona poesia hispanoamericana. Dit tot això, no caldria dir que,, no hi ha llengües millors (ni llengües menors,
deleuzguatarri), sinó diferents maneres d’apamar el món, diferents processos mentals
d’interpretació de la veritat. No caldria però bé, en fi.
Imposen doncs, essent-ne conscients o no (ah, los tercios d’imperialisme lingüístic banal), aquell tipus de veritat a mitges que assassina la veritat amb un arsenal de llenguatge sobre la manera d’entendre-la. Així com amb la mort d’una llengua, que és un fet social, mor una part del món, així la historia del dolor es inextirpable perquè es troba incrustat en les pròpies partícules de l’idioma imposat. Ja deu ser això, l’Espanya que ens espanya o, dit en la seva traducció: muerto el perro se acabó la rabia. (També en fan congressos de noms tan escaients com: “Lengua española, mestizaje e interculturalidad. Historia y futuro.)
Hi
ha vuit joves que es llancen sobre el riu
des
d’un camió en corrua a fer el baboia
a
l’aigua com qui vola del seu niu.
Cada
jove, un vers escrit amb joia
contra
tot el que mata el seu estiu.
Hi
ha el salt de set dels joves de la colla
i
el vuitè, que es mereix totes les odes,
que
va i es llança amb cadira de rodes.
a CCM
No podràs mai anar més enllà de morir-te
és un vers teu que pren(c) (p)el seu sentit exacte
en l’ara que t’has mort. La mort que t’és,
precisament, aquest ja no poder-la dir.
Jo vull saber-te, ara que ja no la pots dir,
com a moviment quiet que dorm en la sintaxi
del teu contorn de l’ombra, entre la mort i la paraula
com una escletxa oberta a l’univers
per on arribi al món una mica d’eternitat,
ni que sigui tan sols com a desig de veu
o com a instant de plenitud desemparada
entre el ser i el no ser des d’on llegir
la calavera amb el seu riure etern.
“Sempre la mort és ara”, rellegeixo
en un poema teu: així et mantinc present
(Tenint però present que, cada cop
que un home mor, es mor el món sencer,
un món que ningú més podrà viure mai més).
Narcís, un entre tants
dels que cauen a l’aigua:
caient caient
va aprendre a nedar,
caient caient encara més
va convertir-se en nedador.
COREOGRAFIA
Tinc el caminar lleuger?
És només que m’entrebanco
sense acabar mai de caure.
Pro al final me’n sortiré,
que m’ho diu la gravetat
d’aquest món de mones meu:
sóc vingut al món a caure.
De moment, la vaig ballant.
Lo irrisori em torna ingràvid
i dels nervis fets estil
tinc el caminar lleuger,
pro no em poso mai en òrbita:
m’entrebanco amb l’horitzó
d’un camí que ha esdevingut
cada cop més un anar
més depressa cap enlloc.
OH PERCAL DE MÓN DE MONES
Si el fillol em surt amb tara,
caldrà aprendre a fer brodat
per poder-li regalar,
el proper nadal que vingui,
un jersei que dugui escrit:
jo fracasso molt millor.
L'instant fugaç
damunt la pell de l'aigua,
tot just un salt
que és gest, el goig de l'aire,
l'instant del cel dels peixos.
