4 de maig 2025

Dominical

 

PASSA, PASSAR

 

Si ser viu... és una cosa!

com l'amor de quan s'hi posa,

si una olor et salva la tarda

feta esprit que en tu s'encalça:

és el viure ja un no dir

que va i calla de tu a mi,

com si el buit entre les coses

fos un tel de fongs amics

que ens connecta enllà les noses,

com la sang quan torna al pit

i al cor porta una unça d'aire,

una mica, tampoc gaire.

 

Tu em diràs “El cor? La rosa.”

Jo “Poeta, em fas patir”.

Tu que els pètals son les ales

que el no-res batent desbrossen.

Jo “No em siguis colibrí”.




2 de maig 2025

De l'escriure després

No ho sé. 'Poesia després d'Auschwitz?'. Al 2025. Com si Celan (i d'altres) no hagués respost ja solvitur ambulando a Adorno. Potser caldria tot just un: des de quin on? I també: des de quin qui? O bé allò de caminar sempre amb un peu fora del camí. Revisitar, repensar, sempre està bé i és bona cosa. I, a més a més, qui és qui per dir que ja tal? No ho sé, mirin, passa que tanmateix no me'n sé estar. Passa que hi ha també certa facilitat d'entrar pel boc gros en segons quins assumptes, que sembli que se'n parli, complir expedient, simulacre etc. No hi ha però llibres que en parlen ja abastament i que potser no estan traduïts i no seria aquest tot un altre meló que caldria ja qual? I bé: al cap i a la fi, és que no respon la pròpia poesia? I per tant, la pregunta pertinent seria: quina poesia es fa avui i en aquí? No seria aquest el quid de la cosa? Hi vagin i m'ho expliquin. Passa que hi ha també certa facilitat d'entrar pel boc gros en segons quins assumptes, i una veueta interior que diu: i per què tu no? I ja la veueta que es barreja tot passejant amb tot de lectures i ja que en surti això. I dispensin si la impostura resulta excessiva:



ESCRIURE DESPRÉS

 

Oh mirades de vida, perdudes per sempre:

és el vostre epitafi la llum de la lluna.

Observo els cràters. Son ulls clavats a la carn

del món, reencunyats al món per l'horitzó

que ja no és una gran línia fluctuant,

sinó l'anell d'un cràter. Que em mira, ciutat

endins, túnel enllà dins un vagó del metro

quan vaig al metro en un racó sense virgilis,

em mira enllà de la finestra per la fosca

quan em retorna la mirada: el meu rostre,

un vol de cendres, la frescor de la ferida,

el mapa de la meva vida, tal vegada,

com un poema que no sé llegir ‒que mira

encara més avall, sota els rails, la platja

on la lluna arrossega un mar tot de paraules,

la seva ombra d’onades, llàgrimes als ulls

que s'enlairen a prendre virtut de la lluna

(mans que s'enlairen les onades com pestanyes

deixant cabre al seu si el poema que els llegeix)

abans de caure per sempre en l'eternitat

que es fon a l'horitzó ‒amb allò que no pot ser.

No ho sé. Jo observo l’horitzó que les onades

acosten a la platja com un cel que ens cau

a sobre: onada a onada damunt de l‘arena,

indica, gra rere gra, el nostre lloc al món.

No ho sé. Penso també en el temps de les llavors

enterrades que esperen i esperen i esperen.

Oh mirades de vida perdudes per sempre:

sou l’esquerda del món per on floreix la llum,

la llum d’un horitzó que és ja el contorn de l’ombra.

Les flors dins el taüt, els ossos per corona.

Al moll allò florit s’embarca a treure flor.

Oh mirades de vida perdudes per sempre,

ja sal de quan mullar-se implica naufragar,

illes d’ossos de sol errant a la deriva:

és el vostre epitafi la llum de la lluna,

el raig de lluna sobre el mar, que és com el temps,

la seva pell com un mirall que se'ns empassa.


25 de gen. 2025

Poemet d'estar per casa (Gener del 25)

 

"Venim del futur possible 

i anem de cap al passat." 

"I la petjada, ¿què hi diu?"

"Kafkeja: allò que la terra 

que ens sosté no pot ser més gran 

que els dos peus que la trepitgen."

"Tot plegat paraules. Viure, 

en canvi, fa de mal dir." 

"Faig videta al mentrestant: 

pensar en la vida com passa 

me la fa un xic més passable, 

fins i tot interessant."

"¿I si et penses per no haver

de sentir la pell a l'aire?" 

"No et pensis: naufrago en l'ésser"

"Ben bé que lo teu és tindre 

set i posar-se a nedar." 

"Que sigui guardar la roba 

palpar la teva pell fina."


10 de des. 2024

MENTRE PASSEJO LA PUBILLETA TOT CAVILANT MÒBIL EN MÀ INTEMPORALS ASSUMPTES

  

II

 

¿Veus? el discurs és una boca i jo

tinc un escuradents i anar gepic

descansar els ulls trillant lo invisible

i anar al gra de la palla del discurs

és la vida a la mà és un arbre amb cames

de fuster i el discurs un moble ¿veus?

és un calaix que no tanca la llengua

és una fulla que tremola i cau

feta paraula damunt el llenguatge

potser és el ball la paraula pot ser  

sí és que és la gravetat el pes de què

es disposa per riure que aterrar

deu ser estar mort fa de mal dir la vida

és una frase que no s'acaba de dir

mai del tot tot això ho escriu el vent

a la fulla o potser la fulla al vent

al final i doncs de bon principi

el que es mou és la selva del meu cap

tot d’ecos que somiegen el meu ser

no-res que grana i creix i riu. No res:

 

¿Em despentina el llenguatge l'oremus?

Tots hi serem al port calbs de metàfores.

   

11 de nov. 2024

Un breu i ràpid apunt sobre 'Arnau', d'Adrià Targa

 


Arnau, l'últim llibre d'Adrià Targa, m'ha agradat molt. I bé, ja tocava un llibre així. O sigui, posem per cas (i dit a la manera d'uns quants uatsaps enllaçats): la cosa eugenioneguiana, les proses intercalades que donen aire i que aporten gruix i, paradoxalment, estructura (també via combinació de diferents formes mètriques (novetat (amb permís d''Acròpolis'), si no m'erro, en l'autor: la incorporació del 'vers lliure')); els tercets divinocomediats per cavar en la tradició nostrada com qui se'n va de festa, encadenada (tercetísticament) en un viatge al fons de la nit que acaba en una taxonomia de les estrelles solemne i divertida alhora; el curiós i estrany final de l'Arnau com a gir de guió empeltat de cert surrealisme còsmic; la tècnica quixotesca del manuscrit trobat que trava el llibre a través d'una metacircularitat, diguem; la cosa dialògica que salta en els canvis del 'jo que relata' pro amb un narrador de base ben travat [ara no sé si m'empatollo, vull dir que ara em fa de mal dir, però una mica ja s'entén, espero]; un to que juga a no acabar de saber si riure o plorar (en direm un to riallagrimat), a si la joventut (i qui diu joventut diu identitat), com una llàgrima, és una cosa que es té o més aviat que s'ha perdut, una llàgrima que no sap on caure, una llàgrima com una fulla que tremola a cavall de la passió de viure i de la impotència esdevinguda passió. Tot plegat, amb una llengua que flueix i amara, que sap captar l'atenció i, en general, ajuda el relat a avançar amb suficient tensió per la corda fluixa que balla entre riure i gravetat, entre la vida dura i amarga i els ais pobresdemi d'un de tants, entre allò particular-generacional-capellanesc [se m'acut dir-ne, se'm perdoni, Els Lectores, amb i sense (diguem-ne facció amb i facció sense? Hmm, improviso mentre passejo la pubilleta pel poble i sento tocar campanes)] i la cosa més universal. També m'agrada tota la tirallonga de picades d'ullet (literàries i mundanes, de la tradició i del xistema poètic nostrat), i la mirada/ veu seva-dels-altres, i quan fa de camaleó, keatsianament, estrafent l'estil poètic d'alguns dels amics  que l'acompanyen, amb un resultat sovint millor que els propis originals. Ah, i l'ambició. Es tracta d'una obra ambiciosa (que no pretenciosa, i al marge de gustos i disgustos, diguem), i en la nostra literatura no és pas quelcom massa habitual. I bé, segur que més coses, pro fins aquí.


PD: Potser fóra interessant i enriquidor que algú, potser algú més competent i amb més temps i/o disposició que un servidor de vostès, en fes un exercici de literatura comparada juntament amb, posem per cas,  Els límits del Quim PortaCor pirinenc i, potser fins i tot (ara llisco una mica -no sé si una mica a la lleugera- pels meus diguem-ne pressentiments associatius), L'ombra rogenca de la lloba. Quedi dit.

PD 2: Per a la cosa diguem-ne barcelonina, l'estimat crític competent i disposat potser pot fer l'exercici comparatiu amb Picadura de Barcelona, d'Adrià Pujol. I també, ep, que no me'n descuidi, amb La cremallera, de Martí Sales.

PD 3: I potser fins i tot fins i tot, de cara al repàs al parnàs nostrat, una mica, en ocasions i su tilment, per la punteta de la tangent, diguem, amb L'estiu de les paparres.


18 d’oct. 2024

Poema descartat 18.10.24

 

EL GOS AUTODIDACTE VA A TERÀPIA


Pateix motius exagerats, però

pateix, i molt, un dolor gran i net, 

reconfortant, potser certesa i tot

feta simposi a la cambra dels miralls,

fresseig i xirinola als angles morts,

abonaments de temporada a la ferida.

Ha après mil noms i verbs per dir la llum

i es tatua el contorn de l'ombra al cos.


La veritat, però: la veritat

l'encega. I es casa amb la ganyota.

Plecs i racons li fan de cau on caure.

¿Com caminar la crossa que el fa coix?

"—Et cal passar una guerra". "Sempre l'és!"

Té massa mandra per deixar de patir.

  

8 de maig 2024

Poema descartat tal

 


POESIA POEMA

 

Mira-t’hi bé

de nit pupil·la

glòria glorieta

i riu de vida

pels ulls com nafres

de pols en pols

verdet en sang

mira-la bé

la teva estrella.